Interview (in Catalán)
Tjasa Kancler / Julio Lugon
RETÒRIQUES URBANES

Tjasa Kancler i Julio Lugon intervenen mitjançant el dibuix al damunt d’una de les columnes de la sala amb l’objectiu de compondre un polifònic treball de detalls i escenes de l’espai públic, del qual es posa en
dubte la jerarquia i l’ordre amb què compareix usualment.


Digueu-me, quines jerarquies heu utilitzat per relacionar entre si els dibuixos? hi ha una intenció narrativa?
J. L.
El nostre treball té una narració intrínseca que un va construint a mesura que va entrant en la peça. És un conglomerat format per petits trossos d'itineraris comuns, del qual en són fàcilment recognoscibles uns certs elements pel fet de compartir l’hàbitat urbà: per mitjà del treball, es va generant així, també, una història única per a cada individualitat.
T. K.
Penso que en el nostre treball hi ha una intenció de narració fragmentada que construeix discursos múltiples, en els quals cada fragment opera de manera independent però, al mateix temps, queda encadenat en històries laberíntiques sobre les contradiccions que avui dia hi ha en el nostre entorn. A través de la mirada sobre el paisatge urbà es posa de manifest l’evidència del consum i de l’abundància, de la profusió i la pobresa, de la manipulació dels béns i els missatges, de l’excés, de la multiplicació dels objectes, dels serveis, dels béns materials...
El nostre punt de partida per construir aquestes narracions múltiples són observacions documentades fotogràficament, de les quals sorgeixen els referents per construir les jerarquies entre les escenes o els elements dibuixats. Els documents inicials serveixen per reforçar o disminuir la importància d’un determinat moment. Ens basem en els contrastos visibles de les vivències personals, exagerant, multiplicant, invertint escales, redimensionant imatges dels llocs comuns...

El dibuix és al cap o a la mà?
T. K.
L’interès pel dibuix es troba en la distància que es genera entre allò documentat fotogràficament i la construcció posterior de la imatge. Podem dir que mitjançant el dibuix s’accentua la part imaginativa i això ens permet entrar en l’àmbit de la manipulació. Tot i que el fet de fer una fotografia ja comporta per si mateix la decisió d’un determinat enquadrament, d’una escena que ha atrapat la mirada, el dibuix representa un estadi posterior en el qual té lloc també la reflexió sobre allò documentat i la idea per a la construcció d’una nova imatge, que és, en el nostre cas, el que passa amb aquest collage compartit creuat pel discurs sobre la societat de consum.
En relació amb la pregunta sobre si el dibuix és al cap o a la mà, particularment penso que es troba en les dues bandes. Especialment quan es tracta de dibuixar a partir de la fotografia, s’esdevé un procés intens de síntesi que és més mental que no pas manual, per més que això coexisteix amb la línia, que malgrat que en el meu cas està feta amb llapis gràfic i per tant amb ordinador, continua mantenint una part expressiva, personal i també visible.

Per quina raó us ha interessat utilitzar la columna de la sala com a suport del dibuix?
J. L.
La columna funciona com un element de mobiliari urbà: fa la sensació de pes, ataca l’espai amb una forma tridimensional; és com el suport dels cartells de concerts de música que hi ha pel carrer. El dibuix queda molt bé agafat al ciment amb la cola sintètica, però crec que els responsables de la sala d’art ens matarien si ho féssim d’aquesta manera... Igualment, a banda d’això, hi ha el fet que la columna que farem servir és bessona: això li dóna un sentit al fet que es tracta de dos móns —de dues cal·ligrafies— que per mitjà del dibuix es van diluint.

Retòriques Urbanes
por Tjasa Kancler y Julio Lugon, 2007



"Visitants de l'indret comú" en Sala d'Art Jove Barcelona
Proceso de tutoría: David Bestué.
01.03 — 13.04 / 2007

click to download exhibition hand-out

click to download
exhibition
booklet

(BIO. por David Bestué en 2007)

JULIO LUGON (Lima, 1982)

Estudiant de Belles Arts, UB. Tant en els seus inicis en el terreny de la pintura, amb clares referències a Picabia, com ara amb el dibuix i la instal·lació (Comodidad), Julio se serveix de la juxtaposició d’imatges i de la saturació per tractar l’entorn en la seva transformació i els seus processos, com també, en paraules seves, de “la memòria, l’erosió, la pèrdua, l’acumulació, la purificació, la degradació, la còpia, la saturació i l’erosió com a d-efecte”. 

Mientras que las fotografías de Laura Cuch responden a un interés analítico por los elementos que conforman el espacio público, Lucía Egaña Rojas se fija en aquellos otros elementos que desde los mismos espacios se encargan de vigilarnos. Del mismo modo, mientras que los esquemas de Efrén Álvarez sobre el centro comercial de La Maquinista intentan registrar el número de trabajadores y usuarios, con el dibujo hecho sobre una de las columnas de la misma sala de arte por Tjasa Kancler y Julio Lugón, se procura ordenar subjetivamente el mundo de los objetos que nos rodea.

En cada uno de estos proyectos, los artistas han delimitado un marco amplio de trabajo a partir del cual han ido destriando unos elementos determinantes a resaltar. Se trata de cuatro trabajos complejos que llevan implítia la necesidad de orden, un juego de elección y de rechazo hacia lo que les ha interesado observar.

Podría continuar utilizando esta jerga opaca, pero me temo que esto no sería útil para explicar mejos lo que se puede ver en esta exposición. Lo que pienso que tengo que hacer es más bien presentaros de verdad los diferentes proyectos de los cinco artistas que exponen aquí –supone en la mayor parte de los casos una de sus primeras exposiciones en Barcelona:

a) Mientras trabajaba en una taberna vasca de La Maquinista, Efrén Álvarez comenzó a investigar sobre el extraño mecanismo que hace funcionar este gran centro comercial, sobre la manera en que se relacionan los diferentes establecimientos, el nombre de los trabajadores, de los clientes, las jerarquías que hay en cada local… Poco a poco fue dibujando un diagrama gigante con toda esta información, como si se tratara de la esquematización de un campo de batalla a partir del cual actuar, como si el hecho de esquematizarlo y dibujarlo le pudiera hacer entender su posición allí. En la exposición, Efrén presenta dos grandes murales de más de tres metros cada uno con los resultados de sus investigaciones.

b) Por un lado tenemos una fotógrafa, Laura Cuch, que a través de diferentes itinerarios bastante heterogéneos entre sí se desplaza por diferentes lugares de Barcelona, como la Zona Olímpica o la Vall d’Hebron, con la intención de crear un inventario de muebles urbanos que transmitan algunas de las relaciones y de las tensiones que se producen en el entorno del diseño u el uso que se hace del espacio público… Atención, Laura ha perdido el miedo a fotografias a la gente de cara.

c) Por otro lado, Lucía Egaña Rojas, chilena, como una auténtica performer, consigue dar la vuelta a situaciones personales –“del body art al boda art”– o bien incidir de manera iconoclasta en contextos calientes. Todos sus proyectos llevan implícita una interpelación directa con la gente que se va encontrando. En este caso y desfrazada de secretaria, con máscara y con la ayuda de carteles, Lucía se pasea por una zona de Barcelona delimitada por la Plaça Espanya, la prisión Model, el Hospital Clínic y el Boulevard Rosa. ¿Alguna vez habéis probado de pasear por la calle ocultando vuestra cara detrás de un pasamontañas? Como seguro que no es así porque os debe dar vergüenza , con Lucía puedéis experimentar lo que se puede llegar a hacer.

d) Finalmente, Tjasa Kancler y Julio Lugon nos hacen cómplices de su primer trabajo en común. Su intención es hacer un dibujo pensado para situarlo en una de las columnas de la sala. Los dos artistas distribuyen por esta superficie un sistema narrativo fragmentado que es fruto de la recopilación de sucesos y de objetos encontrados por la calle. Se trata de una construcción que entrelaza discursos múltiples y hace necesario que giremos alrededor de la columna para recomponer la lectura.

En fin, presentamos cuatro buenos proyectos y cinco buenos artistas ... ¿Qué más se puede pedir? Si lo que deseáis es ver Mathew Barney, iros a Los Ángeles !

David Bestué
(Barcelona 2007)